Pa Marcos, que sin parar cuenta escomença a valorar las cosas.

Pa Lluís-Xavier, que ye una espurna de lluz, quan la foscor se fa ama de tot.

 

Pos sí, ya perdonarez pero el dia ye arribau de nombrar a Herder, i el suyo “cada llengua expresa el carácter de la gent que la parla” tamben va parlar el bueno de Johann Gottfried de la capacidat que tenivan ciertas nacions, en la suya respectiva llengua, de parlar de nocions abstractas i, encara que només seiga pa joder-me una mica als filosofos alemans de fa 200 anyos, esta cosa de pensar que una llengua ye millor que atra, curiosament sempre ya la propia la superior!, ya viene de tempos de Cicero, que se pensava que el griego no teniva un par pa el llatin ineptus, perque la ineptitud yera tan extendida al mon dels griegos que no paravan cuenta de la mesma. Bertrand Russell, que amés de Conde, filosofo, matematico i d’haver ganau un Nobel, fumava en pipa, va dir tot el contrário, que els griegos yeran tan perfectos que no tenivan necesidat d’exprisar un defecto que yera desconoixiu de tot pa ells. Russell tamben ye d’ixas personas que se pensan que la llengua marca la vision de tot el qu’está al redol nuestro, que ye similar, pero, si fa u no fa, diferent a la base del que diva Waldo Emerson que tamben va estar filosofo, pero este escribiva poesia, i que si no m’entivoco mos parlava de que la llengua ye un molimento al que cada persona, conscient[1], ha contribuiu con una pedra al llargo de cientos d’anyos.

I ya que s’escunza que parlo de pedras, pos arribo sin pensar-ne a Lee Whorf i al suyo pedra-accion pa expllicar cómo la llengua inflluye als procesos cognitivos dels habllantes, separant actos d’objetos i que mos vene dada per la nuestra gramatica innata, i aiquí me paro perque arribo a Chomsky. (Siléncio).

Si bell dia arribase un extraterrestre, de fer servir alien estoi que parlaré atro dia, de seguro que todas las llenguas que fem servir a la pllaneta le sonarían igual, i bueno, yo, triste lingüista con una faena banal, tos foi participes del pensamento d’una gran parte dels lingüistas que no arriban a la sociedat, ni a twitter, ni se fan cafés a bars brasilenyos de l’Eixamplle: la (idiosincrácia de la) nuestra llengua materna no tiene perque marcar ni inflluir a la nuestra vision del mundo, tenim la capacidat, como sapiens, terrible espécie d’hominidos, d’adaptar-mos a tot i, igual que Ramon acabará per parlar ribagorçano, podem cambiar el nuestro sino u, simpllement, etiquetar a la nuestra cabeça las diversas convencions culturals que en fan parte. Encara que, manimenos, ye posiblle emocionar-me quan veigo qu’arriba a casa un llibro que no esperava, seiga de la llengua que seiga, u quan s’escriben dos tuiz seguius de forma correcta. Pa esta pobreta llengua nuestra, igual con fer servir la sesera, seria prou, que ny’hai uns quantos que, me penso, encara empllegan la llengua como un esturmento, i pa acabar con tanta retolica, pos pensar per un momento a las palabras de Jakobson, que va dir que las llenguas se diferencian, basicament, en el que deben transmitir, no en el que pueden transmitir.

Pos sí, la nuestra sesera, i la nuestra llengua sirven pa parlar de tot, encara que ny’hai cierta cllica que fa servir una fotocopiadora mental castellana.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

[1] U convincent