Kelhä weṭei ʕaḳun kähla

ḳaλai palliΛḳΛ na wetä

śa da ʔaḳΛ ʔeja ʔälä

jaḳo pele ṭuba wete1

Sunsorroniava fa un rato una vrespa als ventanyons del piso d’alto mirant de retrobar la llibertat que no queriva negar-le i, curiosament, me posavan un whatsapp que parlava dels sonius que fan els animals i el suyo nombre en aragonés (de las onomatopeyas, ni parlar-ne encara!).

Qüestions de llengua a una comunidat de whatsapp.

La llengua ye el llogro més insigne de la humanidat diva Villar Liébana a una (atra) obra que parlava dels indoeuropeus. Que ye(ra) complleixa i sutil. Tamben diva que ye(ra) millor que qualquier obra d’arte u esturmento musical. Que ye(ra) una marca de la identidat i que la gent ye(ra) capaz de morir i matar per ella. Perque la peculiaridat al parlar le confiere identidat i el fa diferent dels de demés. La llengua ye una d’ixas marcas, més pllacenteras, que fan d’una persona miembro d’una comunidat própia u el fan fora. Brenca factors podem trobar qu’aduyen tanto a fer conciéncia de comunidat diferenciada como el parlar una llengua distinta, i no la suya adeqüacion a esquemas u paradigmas, o la suya descomposicion i como s’esbaratan ixes sistemas abstractos de normas que, aceptam, son la suya “genesis”. El que mos permite parlar eficazment de toz ixes significants ye, inexorablement que venen marcaus per una sensibilidat comunitária. Els llocals expresan llocalment una mentalidat llocal. Si no fese servir la palatalizacion inicial, con las lletras de Local, tambén podria fer Colla i que pa la frase anterior, fa el caso.

Se trataria alavez de desllocalizar la llengua pa ganar espácios.

Pero, ye este argumento apllicablle a las llenguas? Las llenguas no se trasladan de un puesto enta atro sin (els suyos) habllantes2. Aiquí me paro una mica perque arribava a la Lex Kossinna i no el veigo tan cllaro, encara, pa escribir-ne. Pero el contacto me fa pensar en un llibro que tiengo en francés La Conquête de l’Amérique: la Question de l’autre, de Todorov i que, grácias a Gabriel, me va enterar no fa guaire que la traduccion en castellano yera La conquista de América, el problema del otro. Ye cllaro que el contacto provoca inflluéncias, si realment ny’hai, perque dos comunidaz que no tenen contacto ben poco tenen a fer. Esto les fa cusir la boteta, pero cal posar els peus a terra.

A cada momento que sentim la pallabra “comunidat” creem saber de que se parla u a qué s’alude, podem sallir del toll sin probllemas, ye un continent con un conteniu que no cal cubicar ni examinar, u ixo mos pensam.

Una comunidat, ye ben sabiu, está conformada pel conjunto d’unas personas. Pero un conjunto de personas forma, al médio rural u a l’urbano, a Europa u a Asia, una comunidat diferent. Igual que una comunidat de colonos a la Norte-America del siegllo XVIII ye diferent d’una comunidat d’otakus al Japon del XXI. Si ben cal pensar que estes dos eixempllos son prou pllacenters de gent que ha decidiu fer parte d’ixas comunidaz, aceptant las particularidaz, ye cllaro que ixe cámbio, seiga de convivéncia, seiga de pertenéncia no ye pllaneau. Esto puede sonar una mica contradictório, pero si pensam que una comunidat natural no ha d’estar pllanificada, pero si basada a la voluntat dels suyos miembros, i que ye la suya voluntat la que la fa posiblle.

Alladiant als salsirots i adobamelics, quan mos trobam con formacions humanas de difícil expllicar, como son els estaus u certas llenguas3, pareix que se tratase de creacions premeditadas i con una finalidat. Tos diran que la finalidat de la llengua ye fer-se comprender i que la de l’Estau mantenir l’orden.

Como si al transcurrir del tempo, la llengua u els estaus, entendius como comunidaz que la fan servir u en fan parte, no hesen siu creaus, dende una idea, pal cumpllimento d’una finalidat determinada. Ixo ye una comunidat d’intereses, i ya ye atra cosa, pero ya puez contar que ny’hai que son como un polvorin. I, per fin, puedo tornar ta ixas valors i llogros de la llengua que comentava Villar; compllexidat, sutilidat, identidat i diferiéncia de la comunidat. Ara ya només cal sabre que va ser antes, la comunidat u la identidat. La sutilidat ya sabem que la d’un charchoso, ye la nuestra llengua (i comunidat) agrisca qu’esbarata!

1

La Llengua ye un güell a traviés del riu del tempo.

Mos conduce a la morada dels nuestros antipasaus.

Pero ixes a qui espantas las aiguas profonas

mai podran alcanzar-la

Ye un poema de Владислав Маркович Иллич-Свитыч, en (proto)nostratico.

2

Me permito recordar que el llenguage verbal ye un procedimento comunicativo qu’empllega simbols asociaus a regllas, que son arbitrárias!, que codifican informacion i fan la descripcion de significaus i que ye en relacion necesária con la llengua, la realidat social, el puesto i el tempo de las personas que la utilizan. Quero dir, si escribo “fuch!” no toda la gent entenderá el que digo, pero si me jodo un mallaço a la man i preto a esvociar, hasta un habitant de Papua comprenderá la mia dolorada si ha visto l’acto.

3
Las construidas