La persona, quan fa servir una llengua pa mirar de comunicar-se con atros sers de la suya espécie, ha d’improvisar. Ha de fer frent a situacions nuevas, i a exprisar cosas i conceptos que mai heva feit servir. No ye coincident a este caso la improvisacion musical, pos l’harmonia u la melodia no mira de ser comprendida, al nuestro caso, le cal acomodar-se a las condicions, a las predisposicions de las partes al proceso de comunicacion. Ixa norma no puede ser ignorada impunement. Així arribam al parlar correcto.

Qué llibertat puede conferir-se un individuo quan fa servir una llengua sin modelo ni proceso de norma?

Ye cllaro que toz els casos son posiblles, i la particularidat mos deixaria en un perpétuo rin-ron. Cal avanzar i mos cal parlar d’Adolf Noreen pa trobar els fundamentos d’estimar-se més una forma, dir si ye més correcta i, si se duda, qual hem de pillar.

Noreen va ser un filólogo sueco, que va morir fa quasi cien anyos, i va parlar de la correcion a la parla. Mos dona opinions u teorias: La primera ye la lliterário-historica, la segunda la natural-historica i, pa acabar, la racional, que curiosament yera la que ell defendeva.

La lliterário-historica no agradava a Noreen perque, seguntes diva, no trobava brenca justificacion pa fer servir u preferir formas d’escritors como punto d’início de res, igual que tapoc vedeva normal fer servir formas d’atro tempo, sin posibilidat de contrastar la suya fonetica, només pel feit de ser d’una enta anterior. Tapoc obviava que las lleis que fan els gramaticos no deixan d’estar invencions humanas i que se pueden interpretar de maneras diversas. Si fa u no fa, que las recercas d’una generacion son a sovent refusadas u superadas per la que vene dimpués.

La natural-historica ye una teoria, mui del siegllo XIX, que diva que la llengua ye un organismo que creix millor en complleta llibertat. Dintro d’esta teoria, la pregunta “Qué ye correcto?” no tindria sentiu, perque no existe el concepto de correcto-incorrecto. Seguntes Noreen la opinion mos feria arribar a l’absurdidat.

No m’he extendiu brenca en las anteriors, perque la que m’interesa ye la que Noreen defendeva, i que le diva racional u de “sentiu comun”, qué raro! I que se puede resumir en un “El millor ye ixo que puede ser comprendiu con més exactitud i rapidez per l’auditório present i produciu con més facilidat pel que parla”. Bueno, una vez més i sempre present el tema energetico. Noreen privilegiava aiquí, de forma pllacentera al qu’escucha en cuenta de al que parla.

Personalment penso, ara que Noreen no puede lleyir-me, que la suya teoria no aduya a acabar con el probllema, pos no mos diz si una forma ye u no correcta, su que si ye útil. Podriam trobar distincions que, dintro de la variedat llexica, i morfologica, seigan interesants pa la llengua (a este caso, millor norma), pero que ferian un uso incorrecto en caso d’introducir-las, pel simplle feit de no existir en el parlar. D’esto en sabem prou!

L’uso ye, una vez més, el juez i amo, el que decide si una forma ye correcta u no. Ye totalment segundária u, més ben prescindiblle, la qüestion de si ye convenient u no. Ixo ye un tema extralingüistico, amés de que només se produce quan ny’hai una vacilacion en l’uso, i ye normal que ixa conveniéncia seiga posada en duda pels que defenden una unificacion uniformizadera de la llengua, i que mira d’establlecer las bases d’un proyecto nacional u de comunidat politica, per dencima de la personal u lingüistica.

Una cosa ye la llealtat lingüistica, i atra, la tribal. Una cosa ye fer distincions expresadas pel médio del llenguage, i atra sobre el llenguage, ye cllaro que l’uso i la idea de l’uso que fas de la llengua, i con qui el fas, inflluye a la hora de fer-lo servir. A traviés d’ixe uso, interés per la correcion, riqueça del llexico, purismo, viveça,… podrem veder quala ye la actitud subyacent del sujeto. Perque l’uso impllicito i expllicito van normalment de la man. La preocupacion en la llengua arriba, en una gran cantidat de veces, a la preocupacion per la llengua, els procesos d’estandarizacions dels zaguers temps van, normalment, per ixe camin de la llealtat lingüistica, oblidant l’anterior.

Si consideram, i deberiam considerar-la!! Hem de considerar-la!!!!!, la llengua como un codigo de transmision, al nuestro caso sin normalizar, d’informacion, els cámbios lingüisticos venius de l’exterior son anomalias i son un peligro, perque quan s’altera las relacions, oblligatórias, entre la expresion i el signo, la llengua deixa de funcionar. Estes cámbios son contrários a la própia eséncia d’una llengua, i responden a atras motivacions.