Al cauent de la tardi no s’esperava un viage coma iste, de mar revolcada i fortor de vòmit qu’empllenava toz els racons del barco. Ara, en l’altro maitino, ya a punta de dia, el panorama heva ben diferent. Ahire quasi teniva ganas d’arribar, encara la por. Avui, quan l’aigua esquicha la cubèrta per molto que diguesen que no entrava ta res l’aigua, la ponentada escobava la vida. Ni el sol pareixeva poder fer front a la suya fòrça, ni an sallre voliva pa anunciar que ya arribavan a Melilla.

No feva ni vintiquatre horas qu’heva descubèrt la mar, i ara se hi ragonava coma el capitan Ahab, agafant-se el troç de sèrp penjau del còll. Mai hi heva credeu, pero… regular que pòt ser pròu verdat. Cosas de padrina que millor no posar en duda. Hasta un par de vegadas, se va mirar ta dalt, esperant trobar-hie bell muixon, que l’indicás el futuro. Se en teniva.

Adrins, a tots quants de zagals, igual coma ell, en robòtas, sacats dels suyos llugars, pa anar morir. Domats, ofrenats de seguit. Una vinticinquena de cada cien quan mès, burllant-se del destin, s’agafarian a la vida, en las arpas i las ungllas, i bé tornarian pròu.

Ramon, no li vei la punta de pensar-hue tant. Un patir de tres ans, igual que fòse un mes, una vida cencèra. Tripadas ta tèrra, estretint-se la vida, balas traçadèras. El que é bllanc, é bllanc, i el que é negre, é negre pero, per favor, no patir brenca. Ya podés s’escapar al bell cabo del barco pa poder gritar, que te vui masa i que tiengo por, serà millor aixit, afogar-se. Se va agafar el troç de sèrp i va pensar als de casa, coma curant-se d’un vereno. L’airera salada li va fer pensar al tacto de las bragas d’ella i un segundo se va fèr feliç, sentint-la ací, burllant-se del suyo destin, en un troç d’ella adrins. Sempre aixit.