Va baixar del bus, i mirant d’amagar-se una mica, ecuseret, se va posar ben la careta. Cinquanta i dos dias a l’hespital. Bueno, a la UCI, sedau, a l’hespital mès de tres meses, encetau. Mal que ben, un forau borronoso a la suya memòria, Mès dolorosa encara, eva la tornada. Trobar-se la casa freda, el minjar flloreciu, las cartas del banco pasadas per dijòs la pòrta. “Tirar-se toda l’auséncia a la esquena. «Qui no quiera polvo, que no vaiga a la era!» Se va dir en voz alta”, pasant pel pònt i mirant de trobar ya bell conoixiu. Ben habria de mostrar-se pel Barranco. Vivo. Una vez posau, no va fer cònta de reconoixer a la zagala que le serviva el cafè.

Una voz se va sentir, rempllint el siléncio. “Home, Ramon! Qué santo s’ha escalçau!?”

Va cerrar els ulls i, de vez, el cercllo.