Una llengua é una identidat.

Antes que no tos ocurrise de fer preguntas i torcer el morro, tos queriva dir que me se vienen a la idea dos posiblles definicions que, tanto a nivell general como lingüistico, son prou apanyadas. La primèra seria la caracterizacion, atributos u qualidaz que fan posiblle distinguir-la d’una alta, la segona seria las circunstàncias que la fan diferent de las altras. Ho sí que son similars, pero personalment, lis veigo una diferéncia. La una seria mès etic, l’altra metic, una simpllicidat pròpia d’un tron-tron direz, i no tos sacaré la raçon. Pero tamben podem dir que la una é intrinseca i consustancial i l’altra, impròpia.

Estoi que, las dos portan un component gran de diferenciacion, creacion i recreacion, que mos fa pensar al mon actual aón la comunicacion formal tiene un peso important, a la pllanificacion lingüistica. 

Como va dir, si fa u no fa, Gorman fa quasi 50 ans, l’emplleo mès al consonant de la expresion pllanificacion lingüística se refiere a las mesuras coordinadas encaminadas a seleccionar, codificar i a veces elaborar aspectos ortograficos, gramatical, léxicos o semánticos d’un idioma i difundir las mesuras acordadas. A sovent, aceptam que estas mesuras de pllanificacion han d’estar fechas, ya seiga per guvèrz, organos normativizadors i finalment organismos publlicos autorizaus, pero no acostumam a pensar que ixa actividad politica, administrativa, etc. que mira d’apanyar els probllemas de la llengua ni é excllusivament lingüistica, ni cal idealizar-la como una panacea per molto que si que tenim casos d’actividaz sallidas de la pròpia comunidat u, millor dito d’un miembro de la comunidat, como podeva ser Mistral pal provençal, u Ben Yehuda, que directament no eva miembro, si no que va creyar la comunidat. Alavez, parllar nomès d’institucions normativas se mos queda una mica curto. I cllaro! hem d’aceptar que no tenim entre nusaltros a un Ben Yehuda, (encara), que nos pueda salvar i (re)recrear la llengua, manimenos tapòc hem de pensar-mos que pel feit de parllar, como una actividat natural, que toz podem fer, i mès enllà de la qüestion instintiva de Pinker, mo’n queda la respòsta de la logica, no sempre instintiva ni intuitiva, de pensar i de refllexionar sobre ixo que è correcto u incorrecto a una llengua i que normas s’han de respetar a la hora de fer-la servir dintro d’una comunidat. Al caso de la protollengua que foi servir, sinse mès control que las ganas d’inscribir-la i circunscribir-la dintro d’un espácio humano vital, ben s’habrian d’impllantar innovacions, que permitan consciéncia, tanto dende la preséncia como per l’auséncia de formas, la criterizacion i la (auto)evaluacion, pa la que encara no sem pròu patatrics, i si parllam de patatrics, cal parllar d’habilidat: fer servir la innovacion en buena traça, al momento i al puesto encertau, que sinse duda mos mena a l’empllego.

No é una fayena que mos toque a nusaltros, encara que als zaguèrs temps s’ha posau a la moda, (a) las llenguas minorizadas, de veri l’arribada de gent que las estudea i mira d’integrar-las al suyo corpus, en mayor u menor perícia, dende una vision sinse predisposicion extralingüistica, i que habria de fer-se-mos buens morros si aportan un vision neutra i exterior, perque el qu’hem viviu i, encara mos toca vivir, é una instrumentalizacion, mediocre, d’un sistema de signos aón, sovent, se joden de la interaccion i, si m’apuras, de la mateixa comunicacion.

Per ixo cal parllar de la pllanificacion; Quí la fa? Cómo la fa? Aón la fa? i, pa no empipar guaire en el tema, només Qué se hi fa?

Pero qué mesuras s’han d’impllantar? Del tempo de Gorman, Thorburn, parllava de l’apllicacion dels conoiximents de la pròpia llèngua pa cambiar el comportamento de la comunidat. Pero d’esta definicion, tos parllo como qui dona la leccion sin haver estudiau, perque ya fa ans que la va lleyir i el que de verdat conta ye la forma i la funcion. I ara sí, ara que tiengo els proximos temas pllanificaus, i marcaus en negreta, tos puedo dir Adeu!