Poder esllegir aprender una llengua, pel simplle pllacer de fer-lo a este mon occidental ye sovent como tirar-se-la a la esquena, un luxo que no sempre se vive igual per toda la pllaneta.

Ya fa un tempo que tos vai parllar de las Isllas d’Andaman. Tristement, no tos diva mès cosa que la realidad que viven moltas llenguas de chicota consideracion: Desaparicions, prous. No hi queda que una i, de las altras que se hi conoixevan, en 2010 va desapareixer la zaguera persona que sabeva parlar Aka-Bo. Se diva, u le divan Boa Senior, nome que posa tamben entre bllanco i negro la situacion de diglòssia del hindi respecto de l’angllés, pero tornem a l’asunto de hui. No va ser la primer dia que paso el tempo a mirar-me notícias sobre llenguas i se va escunçar que s’ajuntavan la llengua Bo[1]i Nicolas Quint[2] a una chiquerrina entrevista sobre la desaparicion de las llenguas i que suposava como perdula de la diversidat i la cultura humana.

En verdat no queriva parllar, ni ganas que en teniva, de la situacion de confinamento qu’hem viviu estes meses, pero el feit de pensar en Boa, me va fer refllexionar sobre como habrian siu ixes ans sinse denguna persona pa poder compartir tot el que se le pasava per la cabeça. La marcha de Boa no nomès va ser una catastrofe humana i lingüistica, tamben el va ser a nivell antropologico, historico i biologico, els altros habitants d’Andaman no entendevan tot el que Boa diva a la suya llengua: els contez, las cancions, las històrias… Boa eva uns d’ixes chiquez nexos entre el pasau i el present. La pobllacion de las isllas d’Andaman s’estima que van arribar fa 65000 ans, son una relíquia, no nomès como llenguas, son memòria viva de la nostra existéncia.

Me mirava els ulls de Boa a la foto, i me diva que ben habría de beber-me un vino quan podam tornar a chafar el país de vez que sentiva un aúdio que un amigo m’heva posau per whatsapp aon me parllava d’ideollengua, de supllantacion, de violéncia, del filtro afectivo i de como trencava en las normas elementals de gramaticalidat d’una llengua un comentàrio que un rompebancos sin estral heva feit a un video de Youtube i, simpllement, del drama que vivim sin poder foter unas puntadas al tecllau. Hem pasau tres meses sin poder enqüestar i prou qu’hem pensau en todas ixas Boas que guardan, como si fose eséncia, a l’abismo insondablle de la suya mirada, la llengua de casa.


[1]Aka nomès quiere dir ixo; llengua

[2] Nicolas Quint ye un lingüista que s’adedica a las llenguas africanas, que va fer una memòria sobre l’ansotano i en el qual, curiosament, me va trobar a un congreso occitanista fa uns ans.