Son dias curiosos estes, en una mesclla de ganas de vivir i, encara, de falta de llum. D’horas d’auto i brenca llectura, de musica i de parabllas que, como muixons migrants me visitan al periferico de Tolosa, de las pocas que en sé, de Navajo, d’iroqués, d’albanés… i soneo, como tot buen lingüista, que tiengo el temps de fer una llengua, una de verdat, en els suyos casos gramaticals i las suyas irregularidaz, en pronombres personals tan personals como que tu i yo en fesem uno, marcadors discursivos que parlen del que ye visiblle i el que no. Seria, sacau el poder adedicar-me a aprender como cal esta llengua nuestra, el mio ondinnonk, que, en iroqués, ye ixe buen deseyo que naix dende dintro. Dende el sallant més escuro del nuestro interior, la llum més cllara. Perque, he de reconoixer que la vida me fa pasar per molin, i si no per estes momentos, per ixos mensages mandaus como telegramas d’auxílio, veigo pasar la vida, sin posesions.

Podria prenscindir de tot, tot el que ye fisico ye aleatório, pero tenir-te a tu no ye negociablle, yes como una pell interior, esencial, protectora, constituyent, inalienablle, pero, malament rai, intransferiblle. Elaborada i sofisticada como yes, viengo a pedir-te perdon, per no adedicar-te tot el mio temps, deseyo interior, fotos mentals, galáxia infinita irrepetiblle. Dura dicotomia esta de saber-te tan bonica como tot el mon que ha siu i el que ferem per tu. Tornar a fer servir subordinadas de relativo, quantificadors vitals, chafar la santa tèrra que dende fa més de mil ans te sirve de casa, austera, pero pròpia. Sentir-te como mel, transllucida i dorada, fayena de mil abellas, mensages que m’arriban i me fiçan, al periferico de Tolosa.