Existen palabras que no se pueden dir, i decim pallabras que antes no existivan.

Esto no ye como un vermut con amigoz que te saltas quan vas de reseco, estoi parlant dels tabús lingüisticos.

Tabú ye una pallabreta que mos arriba d’Indonésia: tabu con atra acentuacion, a traviés de l’angllés taboo. Pero no de l’angllés d’ara, no! Dels tempos del Capitan Cook. Yera un adjetivo que designa(va) ixo que tenivas que respetar i, per consiguient, ye prohibiu. Al suyo empllego comun, mos parla del que ye sagrau i, en relacion con la suya prohibicion, al caso nuestro no només su que de fer, tamben de dir.

Per tabú lingüístico hem d’entender, alavez, el veto de pronunciar ixas pallabras, que som gent maniosa i que ny’hai cosas u personas que hem decidiu prohibiu nombrar, ya seigan d’origen u s’haigan convertiu en tabú. Puede que seigan nombres de persona, d’animals, de pllantas, de bell deu, puede ser un comportamento, u bella accion, i cada civilizacion, i quasi cada llengua en tiene de pallabras cargadas de valor sagrau, que provocan temor, miedo u miramentos, en no pocos casos estes tabús, dende l’exterior se veyen como una forma irracional de miedo u desconoixemento, cosas de mazarucs, cargau en no pocas veces d’ixa fana superioridat que mos otorgam per estar a la crestellera del mon civilizau. Tampoc ye raro que estas dos cosas, el desconoixemento i la superioridat, vaigan desparionadas. Tot el que fan els marcáncios i simplloz dels de demés cal fer-lo de menos, ixo acude mui normalment, aixinas ye més fácil pasar de no fer atra cosa que cuquiar a ser un sinyor, con fer d’otri, patacraba.

Este cámbio d’una civilizacion a una atra deixa pllacentero que la naturaleza del tabú ye purament social, només mos cal pensar la cantidat de vocabulario sexual que fem servir ara i que fa 100 anyos yera impensablle de dir u simpllement de pensar. La história ye mui refil pa estas cosas, pensas que l’aiguatillo s’ixecará, pero no li costa guaire en fer un aiguamerall. Conto que igual se mimardiava antes qu’ara.

Pa no dir un tabú fem servir, muchas veces, perifrasis, ye dir, alrodiam el tema u eufemismos, que como tantas cosas mos ven de Grécia i, si fa u no fa, vene a ser un “dir pallabras de buens augúrios”

A China no se podeva escribir el nombre de l’Emperador, els aborigens australians no dicen el nombre d’un muerto, tamben he sentiu qu’els inuiz no tenen nombre pals gllaciars.

Uno que me toca mui de cerqueta ye la de l’onso, en occitano se le dice Mossur, el sinyor. No sé si per la reveréncia u pel miedo que provocava, pero no se diva el suyo nombre, tamben al ruso que le dicen medved “el que minja maçanas” con esperança de, si ye cerca, seiga més aficionau a la verdura que a la chulleta humana.

Bueno, ya perdonarez, pero entre tornar a la fayena, el mandroso i ganso que soi pa posar-me a escribir i que estas semanas he siu més llanternoso del que ye normal grácias a una brusca, se me pasa de contar-tos cosas al bllog. No tornará a pasar.