Quan treballava con mi pare, pa aprender de mecanico, apretant un amortador, estoi que yera de bell auto que no va encertar a frenar quan van instalar els saltirons a la dentrada del llugar, no va enfalcar ben el suporte i me va tombar dencima del dido churro del peu. Se me va posar negra l’unya, pero como no me feva mal la manzaneta del dido, mi pare me va dir que no me brincaria. Yera especialista en cimbraços i cascúcias: “d’hibierno son mui malos els repelos i las nafras, se te sulta la man i te jodes un mangaço que te deixa la man calent” me diva. Tamben me contava, de cabo quan, de forma abonyegada, ixa história d’un parent que va marchar a fer las Americas, que hi va fer firmes perras i que va tornar rico perdiu, pero ye pa atro momento. Hui queriva parlar del destino, d’ixa astrogáncia fatal de la que no puez fuir. Pero, pa qué hevas d’esllampar? Si naixes pollino morirás somer, i si te’n salles, con bella desincusa, dels burcells del carreron de la tuya vida el que fas ye estrinyir la porta que yera embarrada només que pa mirar de supllir més del que t’ha tocau a la vida. M’estimo més mirar-me, como en una boirota, ixa memória ennegrida d’aceite de motor i escoplle, pa saber que m’he feit gran, aceptant que no puedo cambiar el pasau. Ni afierar-me las cosas que cambiava sin dudar, els tanos que deixas quan medras.

Ye per ixo que m’acordo, i foi una cruz al cremallo pa deixar aiquí, ixa alcordanza acllarida, como una osca que me va deixar escamau. No tornaré a fer memória de toz ixes dias que te posavas el cabeçon i como buen borricallo marchavas t’adevant soltant patadas, deixant cadavres.

Entristau i asolau, veigo ara, comprendo que yera la tuya forma d’uixar el miedo, miedo a incumpllir con una vida pllena, a caramull d’infructuosa fayena, la que te feva tarrocudo i farruc.

Entre tanta escurina, perdent un sentiu, me sabe a polvorera de collita, asentau a una cosechadera, me recorda a conserva adobada. Hui el mio mundo no ye tanto de Garona i ye més de Monegros i la Vicora. Ye un remolque en Guia al Guerrero, l’atigrada tapiceria d’un Renault 12.

Hui seria el suyo 79 aniversário. Hui m’he feit gran i, mestanto que escribo me miro las mans i las trobo tan diferents de las suyas, imposiblles de desentarquinar i, manimenos, sigo yo, el fillo de Jesús el Bigotes.