Pa Toni,

que no se retira del combate ni farto vino,

 i pa Laura,

que me fa veyer ababols entre tanta cospinera.

Esto ye un blog que parla de llenguas i como tot blog que parle de llenguas, més que més minoritárias i minorizadas, ye inexcusablle, no puede pasar sin, habllar de l’hebreu: La verdat seiga dicha que la idea que teniva quan me veniva a la cabeça el tema de l’hebreu al blog no yera parlar de Ben-Yehuda u, si més no, so que l’estrictament necesário, manimenos, ahui que m’heva decidiu a pasar per este Rubicon, este maitino han teniu a ben mortificar-me con mensages i tot tipo de misivas, sobre l’aparicion al BOA de l’”Academia Aragonesa de la Lengua”. Ya va dir Vicente Castan que els gradenses, si no les salle la burra capada, tenen la potestat de fer milagros, i en dias tan foscos como este, i en hem teniu buen faixo dende que l’aragonés va dentrar a la vida de las nuestras Cortes, mo’n caldra bella buena média docena pa salvar la nuestra llengua. Pero pel que s’ha visto ni vestir-la ben han queriu, que l’han cllavau un vestiu feit de trafallons, pero no tan bonicos como els vestius Sami i amés de sastre caro. Pero d’esto ya en charrarem bell dia més encertau i, millor que al blog, devant d’un cafelichon u bell got de vino del que se fa pa Sant Juan, perque ya que s’allargan els dias ye millor no habllar de cosas foscas i mirar, i remirar si cal, de trobar una buena respllandor. Pa qué habllar dels que no queren esfresolar l’aragonés pa tirar-ne la veta buena i s’aconforman con la coda de la engardaixina només pel feit que puede bellugar soleta en cuenta d’esforigar una mica pa trobar l’animal? I aixinas, sin esfresolar, la llengua nuestra se torna palluz, pero no per la llengua, que igual como todas las demés ye sin taca, només una forma de comunicar-se, inmaculada, sino més pels pallosos que en cuenta de querir obrar con pedra del país, han feit transportir firme pallada que mos quieren fer trusquir.

Pero ben, tornem a l’hebreu, i ahui més que dengun atro dia, mos cal pensar que si el Tio Eliezer el va pensar como llengua comun pa una diaspora a un nuevo estau que a ixes dias yera tan cercano como arribar a un consenso grafico pa l’aragonés, i que no teniva el suporte d’un poder político, manimenos ixa fayena suya ya yera ben apuntalada quan el país que el soniava la va prener como llengua oficial. Ye dir, la resurreccion tan nombrada, no tiene brenca a veyer con la politica, encara que el feit de salvar, i només parlar una llengua, seiga visto como un acto politico.

Smolenski va publicar en 1879 a la suya publlicacion mensual Ha Shahar l’articlo “Una cuestion important” d’un Eliezer Ben-Yehuda que viviva a París, sin estar d’acuerdo con ell i que posava la primer pedra del suyo proyecto de necesidat de fer reviscolar la llengua hebrea. I aiquí ye aon mos diferenciam, i el pior ye que ye una diferéncia dende la base, que al nuestro mundet, un tanto per cien ben gran de las personas no se gastarian el suyo tempo, ni els suyos diners, ni els diners publlicos que controlan pa publicar, lleyer u fer posiblle la fayena a una persona que no seiga al 100% d’acuerdo con el que ell dice, u al menos seiga de la cuya corda.

Pa sentir la pronunciacion sefardí, i pa tratar-se las tachas del mal de tisis, Eliezer se’n va ir t’Alger en 1880. (Ya perdonarez pero fa tempo d’esto i no recordo mui ben si el va publlicar en 1879 u 1880), manimenos, dimpués d’estar-se a Alger, Eliezer decide d’ir-se-ne ta Palestina, ya decidiu en el suyo proceso personal i lingüistico, allí la suya tabla de salvacion tendrá cinco patas, con un orden establleciu[1]: La llengua familiar, el periodismo, la ensinyança, el diccionário i el Comité de la llengua.

Ara, ya només queda fer els odiosos parelelismos, i recordar que a Eliezer le divan que si hablava als suyos fillos en una llengua muerta so que criaria « idiotas”. Curiosament ixa mesma gent seguro que no sabeva que idiosincrácia tamben vene d’ἴδιος. I pensar que si no mo’n joden ben de vereno, cal mantenir la ilusion, pos cada primavera tornan, per las marguins, els ababols.


Bueno, este primer paso, u dentrada, de l’hebreu m’ha salliu médio gaçapo, u seiga que ya hi tornaré como el somero al trigo, con la esperança de que seiga bllat.

[1] Hadas-Lebel, M. “Eliezer Ben-Yehuda et la renaissance de la langue hébraïque”, Yod (INALCO), nº12, 1980.

Advertisements