Se va mirar, amagau pels camals dende el barranco de Mullapan, la ninona que jugava deçaga la casa. Yera roseta, de mans llargas i finetas, si podese acercar-se una mica més, podría veyer que teniva els uells marrons verosos per las ariestas verdes que tenivan,[…].

Torceva el cinto con força, fent-lo cruixir, i se va sentir una voz interior dint, una vez més aborreciu: Pero cal ganar i quan ixe dia arribe, caldrá fer els camins nuevos, expllicar per qualas carreras hem pasau. Va tornar mirar-se la zagala que ya marchava i va pensar en tenir-ne. Pero masa rapido el tempo pasa quan no yes a casa, i amés, ara ella me penso que no s’estimara brenca ni sisquiera habllar-ne. Quan la va sentir cantant

            Se sabesez misajas, mai, mai tos casariaz

            Se sabesez misajas, mai, mai tos casariaz

            Tos quedariaz, tos quedariaz, soletas, Guardarez la llibertat

            Tos quedariaz, tos quedariaz, soletas,  Guardarez la llibertat.

            Quan va matrimoniar, va perder la llibertat

            Quan va matrimoniar, va perder la llibertat

            M’he quedau, m’he quedau, vidua, l’he tornau recuperar

            M’he quedau, m’he quedau, vidua, l’he tornau recuperar

Ell, de sempre, heva siu mui ballador, yera cosa de Mama las cantas i cancions, pero esta ya feva tempo que no la sentiva. Al llugar divan que yera del tempo de la rebelion del Sinyor Conde contra el rei Felipe, i que la hevan feit correr prou, tanto que igual que esta, ny’heva bellas cantas qu’hevan siu prohibidas i que no se deixavan cantar ni a festas ni romerias, tapoc ir armaus…  i allí, entre que la zagaleta ballava i el sol se’n iva per Pllanalbers, ell va escantarruciar un trocet d’una canta, pos no se la sabeva entera:

 

            Perden lur temps els mocez a la doana,

            perden lur temps e sovent els diners…

Ah, qui tornar podese a sentir a Tia Ramona cantar como quan yera un crianzon, antes d’haber escomençau l’estúdio. Alredor del fogar, toz la sentivan, ya cantar, ya recontar histórias tocant las castanyetas. Tia Ramona no yera de casa, valeva més peçetas que tot l’oro del Transvaal. En ixas yera, médio embelecau, quan va sentir una esquilla deçaga d’ell, a la quinta forca, amagadas encara per urmos e freixes, esparrabicadas per Sant Forcat u la Vinyaça, pero sin pensar, rebatoso, se va posar drecho i va pretar a correr t’alto. La cria de Casa Sala va sentir como chafava la ramilla i, encara que no el va veyer, ella tamben va correr enta casa suya.

Va sentir como un petiu i como s’esdologava el cllavillero, i tombant per terra, le va venir a la cabeza su padre dint-le:

-Si no queriz cremar-tos, no vayaz a la foguera.

Va sentir una garrapiltra de chillius i els cochos del rabanyo eslladrigant, se va llevar la mano a la perna, va notar el pial chimau.

Espernau, sin poder espernegar i espiaçau, con el peu machucau, sentiva como els homes de casa espingatiavan cara ta ell. Quan, sin advertir-se, una mano el va agafar dende deçaga.

-Calla barboll, que encara mos farás matar!

Le va dir una voz, con una alentada de calorada.

Extracto d’ « El ribagorçano que va ganar la guerra » de Juan Carllos Bueno Chueca

Advertisements