Heva pasau ya dos niz a Turmociallas. Hi heva una bordeta a un faixeton, sin pretensions, que ya yera a rebutir dimpués de la trilla. Yeran buenas terras estas, hi tocava el sol lluego cllariant pero, en pasar un rato, yera ubaga i només a la tardada tornava als millors meses, la lluz del sol. Un puesto bonico p’amagar-se, campar, i pasar desapercibiu ixes dias, con escapatórias sencillas enta l’este sin els repolvins dels campos pllegaus de segar  i només teniva que cudiar-se de las dos u tres pardinas de la ubaga. No conoixeva brenca la Val, pero con ixa escalforaça que redetiva las campanas, dende alto hi veyeva la gent que s’afanava a la fayena como forniguillas, pasavan ferianos, quinquilaires i carrilanos, els esparvers tendevan las alas fent servir las airadas de calor pa sostenir el suyo volar, i no seria fácil marchar cara ta’l norte pasant pel culo la Val. Las honors, como una vuixiga, s’hevan desinfllau i s’ixombrava entre lluna, uembra i sol, pasava els dias sin fer un res, baixant a beber al barranco l’Albarosa, que al segundo dia, ya heva baltizau como Barranco l’Urmo, que a la ubaga so que yera un patamoll, i le caleva de baixar bells cinquanta metros pa poder beber, més t’abaix ny’haveva salces, se hi veyeva rodabasas i se hi sentiva el bruyir dels bombolons. Se sentiva baldau, desembrabucau, transiu, i més dimpués de la entorcida, pasmau. Quan s’ está de camparrials, ye millor un cocotaço que no una entorcida. Se l’heva pasau ixa fúrria incontrolada i s’esllanguiva. De niz, en sentir la choliba se feva un chubillet i ya no l’agradava tanto ixa idea suya d’ir suelto pel mont, se pensava que pa estas cosas la gent le feva estorbo i yeran un encordio, masa tabolers i mundanos pal suyo gusto.[…]

Pasavan els dias i no s’atriviva a pasar, els chuncars i pacharcals l’espantavan. Cada nit, médio dormiu, la suya cabeça yera puro estrolic, se contava falórdias de llinces i llops. Se hi trobava enfaixanau, només teniva que recular i s’estaria a casa.

    -Casa mia, cama mia.

Els muriciegos del ráfil le despertavan i le fevan a piaços la suya voluntat. Cómo seria que dimpués de pasar una guerra de tiroteus, trabucaços, sangre, mortalera i miséria, ara le fesen miedo ixes animaloz?

    -Pa qué no tornar? en quatre bllincos m’escapo. Qué me s’ha perdiu a yo a Fráncia?- se va dir, con una mica de pllorina.

Astí, arrepllegau, debaix dels caixigos, cómo enllucernau per la cllarura de la lluna, va parar cuenta que le tremolavan las garras i va decidir de fer-se una sopeta d’ixordiga i corrotilla. Rai del fuego!, no hi foguiaria guaire…

Extracto d’ « El ribagorçano que va ganar la guerra » de Juan Carllos Bueno Chueca

Advertisements