No sabem dir quan, i si m’apuras quasi ni sabem dir cómo, pero fa bells milénios que els crios, que per própia experiéncia tos puedo dir que tenen la cabeça dura como Cotiella, van escomençar a aprender la llengua que fevan servir els suyos padres. Ixa llengua va perder el nombre, si ye que el va tenir! igual que no podem dir aon va naixer ixe antipasau de la nuestra llengua, tan lluen, allí per las estepas, sí, pero tan natural que ara que sem perdent (i esto ye un eufemismo) la transmision intergeneracional, el que deberia fer-mos pensar en tornar al princípio, a la base, mirant de trobar ixa fermitut que mos dé rásmia, ye ixo que ahiere me va dir Maria José, l’emocion, la naturalidat. D’esto que tos conto de l’antipasau de la nuestra llengua, si fa un no fa, han pasau doscientas generacions, i yo, personalment, igual no deixo els mios gens a ista ya devastada pllaneta, pero entre que tienga una mica de vida, i tempo, sempre que pase pel Puent de las Pilas, u pel Coll de Foradada, preneré una buena alentada i feré servir la llengua del país, per una simplle raçon: la família el ye tot i, atencion, que a este caso no habllo de genetica, habllo de la própia decision d’ajuntar-se, i trobar-se ben, con ixe grupo de personas que configuran el nuestro ser. Seiga per amor, seiga per conveniéncia. Manimenos si pensam a l’amor mos cal habllar del coraçon i ixas cordetas que fan bellugar el nuestro coraçon son més que importants pal caso de la comunicacion: En un caso similar al nuestro, se va pedir a un personage de l’exterior que fese un modelo de llengua pa mirar d’apanyar una norma comun pa las variedaz reticas, i Heinrich Schmid va presentar el Rumantsch Grischun. Pel que se vei la gent no va deixar de fer servir la suya forma llocal, qué cabeçatrucos! pa cambiar-se al proyecto de norma d’Schmid, i per qué? pos simpllement perque no toca el coraçon. Las llenguas son como els abres, que no tiran si la terra ye pobre, les cal ben de fiemo, i ixe fiemo no ye atra cosa que sensacions, sentimentos. Aigua del cielo no saca riego, per ixo cal cudiar la llengua, no deixant que seiga so que una parte del nuestro imaginário, cal fer-la real, verdadera, viva, pero con venas, no pas ixagrinada. Cal enfonsar, fociar, esgarrapar ben profundo pa mirar de trobar buena terra aon enradigar. Posar-la de quaranta botons!

Atencion! que no quero fer un vivero desinforme, eh! Només pa casa, pero ben apanyadeta. Las esquerolas del huerto nuestro sabem millor, i hasta tenim oliveras milenárias que encara que seigan ixarralladas, mos calentaran quan calga, perque las llenguas son entes vivos, qu’evolucionan i cambian, no podem parar ixes procesos, pero nusatros si que podem adaptar-mos, encara que la solucion seiga como a Noruega (nota mental, bell dia caldrá parlar de Noruega)

No sé si m’he feit entender. Tos poso un eixempllo, pa yo Groenlándia no m’asombra perque seiga gran, geograficament habllant, me marabilla perque la suya llengua indigena, el Kalaallisut, no ye baixo l’apargata de las llenguas indoeuropeas. Manimenos, el coraçon dels groenlandeses ye tan chicorron como el dels rumanches. U millor dicho, el coraçon dels rumanches ye tan gran como la terra dels groenlandeses. Cómo no será el nuestro?

Advertisements