Yeran ixes dias llarguez, de lluz, de Sant Juan i heva pasau per Quatrecorz, Peralta Calasanç, Juseu… només s’heva trobau con el mosen de Torrobato a tocar de l’Esera fent medicions, pero no avançava guaire con las niz tant cortetas[…] i toda la gent de casa el va saludar, mentres la duenya s’ixugava las mans tot baixant de la cocina, no se podria dir si rediva u pllorava. Allí, a la pllaça se’n va veyer d’apurada, devant de tot el llugar, i si no per la lluz dels uellos no l’hese reconoixiu, con ixa barbúcia, el fosil, la boina, ai! més pareixeva un carrilano… que l’home de Casa Estorianz, un abraço llargo i, a borbollons, ben tal qual de besos a la cara.

-Mo’n han feit de ben gordas, s’han conjurau contra nusotros. El General se’n va ta part de Fráncia per Catalunya, i yo m’he dicho que ben podeva pasar per casa.

Toz els suenios van jopar en un segundo a ran de terra. Las mans, més poco encara que antes, de muller, se van cerrar recordant la rábia de tres anyos sin tenir-lo a casa, de las ben pocas notícias que en teniva, del miedo al somatent, de las fayenas a fer i que no saben dels asuntos del rei ni Deu ni la pátria. Si no per trobar-se devant de toz l’hese soltau un « -Au, pues! Marcha a esfuriar badinas! Que ya mos morirem de fame aiquí, mentres tu, como una galdrufa, te chafas Espanya toda, jugant a la guerra. » Pero no queriva fer charrar. Sempre alma treballar i callar! els tramiz pa ella, ell si que podeva tenir ideas, ideals i si quiers guerra, rai! marcha per ixes trigos de Deu si quiers, i tu, queda-te astí, como una cocheta a la porta de casa, esperant a l’amo. Ai! balustras! Pero la ropa puerca en casa s’ha de llavar. Mirant-le a la cara no heva reparau que las perneras fllotavan per l’aire, que las mangas tombavan vuidas, que el tampoc heva pasau ben tempo, que no yera que un recordo de l’home qu’heva marchau dant-se bando i ara tornava esdolomau, fllaco, despeau,[…]

-Hasta hem feit un periodico! i ya mo’n cuidavan de fer propaganda! yera de verdat, yera pa la gent!-  va seguir contant, con el pichiello de vin a la man.

Ella va mirar en rededor, toz sentivan las suyas histórias con atencion, estroliquiant las cabeças, només ella veyeva las mans a l’ansera como garras, només ella se va esmaginar soltant-lo i fent-se a piazos per terra.

El va veyer tan emocionau que ni habllar queriva, i se’n va acordar de su pare quan diva que se fiase de gent de crabunas i no de seda…

Extracto d’ « El ribagorçano que va ganar la guerra » de Juan Carllos Bueno Chueca

Advertisements