Parlo de quan teniva 20 ans. Va estar un dia de Pilars, yera el segundo an que pasava a Çaragoça i me va ensopegar con ella a la carrera Jorge Cocci. Yo puyava al bus pa anar al taller quan ella, fent bllincos per un toll mal asfaltau, quasi se va esllisar dijós del bus. Va sacar el bonobús de vez que posava mochila, pocha i llibros per terra, i yo me la va mirar, amulliu dende el fondo del bus, reculant, i encara puedo recordar el color dels suyos vaquers. Se moveva tan elegant, pareixeva que no pisava, i yo tan basto, que va sentir per primer vez vergonya d’estar al llau suyo, va ficar las mans a las pochas pa que no vedese la ronya negra de las mias ungllas.
Dende ixe dia, cada lluns, martes, jous i vienres, d’anada, i jous de tornada, coincidiva con ella al bus. Bueno, no sempre, pero dimpués de girar per Compromiso de Caspe, me mirava, un segundo, como una estrela corredera, si yera a la parada, sin que podese so que imaginar que yo, probe proletário, me la mirava. Ya podese soniar con cruçar una mirada, i no baixar el cap.
Ah si sabesez como en yera de guapa! Ah si podesez bell dia veder-la como yo, baix la llum roya dels frenos dels autos quan se’n va la nit i els llenaus veden sallir el sol.
Els amigoz, de niz, me parlavan de cómo se buquivan a tot el que pillavan, i yo, yera a una ferrai, fermau pel deseyo de simpllement poder sentir la tuya voz. De poder dir-te qu’heva notau que hui t’hevas pintau las ungllas i que el nuevo corte de pelo te queda tan ben. I bebeva, i callava, i bebeva. No soi brenca ronzon. I mirar-te-me sin por.
Així va anar pasant el temps, va arribar nadal, i van ser dias duros sin la suya preséncia. Allí va parar cuenta que els horaris que m’hevan feto albergar esperanzas no yeran que mentiras que yo me diva rondoniant pa negar la evidéncia. Yera estudiant. El coraçon enreulau va aguantar hasta ixe maitin de ginero quan el tuyo tricot i la suya electricidat estatica va pasar a tocar mio, i va veyer la tuya carpeta, pllena de flyers de vagas, estrelas i coronas d’arestas de trigo. I allí, pasant per la Pllaça San Miquel, el coraçon me foteva uns esbatecs que ni alentar podeva. I si arribase a fijar-se en yo? I si se le tenise igual que fuese un pobre mecanico? I si bell dia m’atrevise a trobar el mio refllecto a las suyas llunetas de pasta?
El fret se’n va anar i va tornar el sol i la primavera. Va deixar de portar ixes tricoz gazpiaus que yo deseyava amorosiar i van venir las faldas. Volavan. I cada dia me feva més duelo no trobar-la al bus a Gran Via, de tornada. I me va decidir de ragonar con ella, u fer un poder. No ye que no seiga eixeriu, pero i si no l’agrado? I si no vede que un simplle treballador? I si no soi un triste home que coincide al bus, qu’amaitina pa ganar-se una vida que no puede cambiar?
El curso s’acabava. Sant Juan. Ixe dia de foc i de llum. Segurament seria el zaguer jous de l’an, i no tornaria a veder-la. No portavas ni llibros ni res, la sang no m’arribava als diz i va dir-me ara u mai! Quan, al Coso, l’autobus del 24 que m’heva serviu d’esperanza tot iste temps va convertir-se en un traste fumoso. L’aire condicionau va petar i quasi mos vam afogar, las fllamas llepavan la culera i el conductor va parar i va ubrir las portas. Entre turons va sallir esturdiu i te me la va trobar a quince centrimetros de la mia cara, mirant-me dreta.
Ara u mai! Me va dir una atra vez!
-Qué espanto!- va ensopegar a dir.
“Qué espanto”?? Dimpués de 7 meses no més t’alcurre dir “Qué espanto”? yes el goyat més menáncio d’iste llau de l’Ebro.
-Tengo la boca seca, tomamos una cerveza? Me va contestar ella. I més que mel, me va sonar a dolce ixambrar dimpués de l’hibert. El nyudo que teniva se va despiar i va parar cuenta que cada segundo, cada nota al bonobús, cada viage sin veder-te, sulsint-me, heva siu poc pa arribar a iste momento, i que no anava a ficar las mans a las pochas ni me callaría mai més, que yeras bonica i brava como Clara Eissner i brillavas entre la fumera i els rotatórios dels bombers i la policia.

Advertisements