peach-932777_1280-2Esta semana ha estau marcada per dos cosas, ben diferents i de vez similars i relacionadas sin querir. La primera, un texto que va escribir, mirant de fer servir formas de Lierp, que en un par de dias posaré al blog, i que Jaime de Torres se va trobar per Facebook i del que va fer una version pa la gent del suyo llugar i que me deixa colmelludo, l’atra ye uno d’ixes momentos lluminosos, retrobar-se con un llibro que feva anyos que no veyevas pels tuyos repalmars. Ye La llengua en la humanitat, la nació i l’individu d’Otto Jespersen, d’Edicions 62 i que ben lluego fará 50 anyos.

Estas dos cosas m’han sacau de la cabeça ixes malos pensamientos, ixas malas sensacions del món de l’aragonés d’este zaguer mes, qu’esperavam con ganas de sacar-ne l’aigua cllara i que s’ha tornau, una vez més, aiguachinau. Aixinas que so que per tornar a dar-me la refllexion, me cal agradeixer ixes dos alcuentros, la uno més buscau que no l’atro, pero els dos inspiradors.

Hem entrapuçau, i me decllaro culpablle. Culpablle per querir salvar un patrimonio irrempllazablle, soi culpablle per estar lloco enamorau d’una llengua, del país que l’acompanya dende més de mil anyos i de la gent qu’ha rabosiau tot el qu’han podiu, a un món que lis atacava, pa portar-mos este tresoret. Culpablle per estar enganchau a sentir-te, raixoso, per llugars i llugarons, per querir vivir las vidas dels que t’han conservau, ateserau, i que ara mos la regalan como el més rico present. Culpablle per no fer més del que como llingüista foi. Culpablle per pensar en que, en bell momento, tendrem l’aire de cara i ferem buena carrera, i que esto no ye jugar-se las crabas, esto ye salvar una llengua que ye a la mateta. No fa buena husmeta, pero contino pensant que bandoliar i fer guerra de guerrillas mos deixará a toz magolaus, i ny’hai nafras que no curan mai. Que si mos portam ben, l’aigua sempre va ta’l mar i, que sí, que la farem revilcar i pervivir! Le hie debem a tantisma gent!

Jaime de Torres me va pasar un diccionário al que hi treballa. M’ha feit pensar al tempo que vivim i si esto s’hese feit fa 40 anyos! Hi trobo formas soniadas i esperadas que zarran cercllos i fan llínias. Como diva Jespersen, la llengua ye més que una gramatica, i més si ixa gramatica ye tan sentimental como un diptico con l’horário dels trens.

Estoi que Jespersen se va quedar popiello per la guerra dels ducaus de 1864, en 1931 va renunciar a la suya llengua artificial, el novial, per arribar a un consenso al que yeran l’esperanto i atras llenguas auxiliars internacionals, i va dir:

A una época a la que el pesimismo i la misantropia son, per dir-lo aixinas, oblligaus, pel feit de que las grans nacions estan incllinadas a destruir-sen entre ellas con els més diabólicos médios sin el minimo sentimiento de piedat pels sufrimientos humans, i al que todas las esperanças d’una colaboracion internacional civilizada i pacifica son afogadas per un llargo periodo, a una época aixinas ha estau pa yo una mena de consolacion descubrir momentos brillants a la história de las llenguas que me son més familiars. No tot ye al pior a l’unico món que conoixem i al que, dimpués de tot, mos cal vivir.”[1]

I ye que la llengua, per muito que se mire d’inventar, son ixas imagens que guardam colectivament, i que, per un azar del món, la llengua individual ha pasau a estar llengua colectiva, per dencima de selvas, rius, montanyas, esta llengua sin territorio, invisible, a la que un contet d’una ciudat puede ajuntar a Torres con Lierp, aon els elementos llingüisticos son accions llingüisticas, como sempre ha debiu ser. Llatents al coraçon, esperant el suyo momento.

Encara mo’n queda per rader d’aiqui a arribar al pinyol, pero cada mueso ye imprescindible i sabroso.

[1] Selected writings of Otto Jespersen.

Advertisements